Reflexions sobre l'amor

Avui ha estat un dia d'aquells que rellegir part de l'obra literària de Miquel Martí i Pol s'ha fet del tot necessari. És sempre un plaer rellegir-lo. Ell com ningú, escriu versos que descriuen molts dels moments que vivim, i essent seus ens els fem nostres.

Avui però m'he quedat amb la vista aturada a la part final del seu article: Breu elogi de l'amor (14 d'abril de 1985):

" Qui estima de debò pot arribar a fites insospitades de lliurament a la persona estimada, i és jutament aquest donar-se el que li confereix la seva més alta dignitat, el que el justifica plenament davant d'ell mateix, el que fa que se senti intesament feliç perquè la pròpia buidor, decebedora, insuportable, l'emplena totalment aquell a qui estima. "

Reflexe

"Es tan difícil verse a uno mismo como mirar para atrás sin volverse".

Henry David Thoreau (1817-1862)

Sota el paraigua del "tot s'hi val"!

Dilluns nit. Tardor, amb núvols i pronòstic de pluja amenaçadora. Estació de l'any, juntament amb la primavera, en la que ens passegem amb el paraigua sota el braç. Portant-lo ens sentim aixoplugats, segurs de no mullar-nos, desafiant a la pluja i per tant a la mare natura. Però a banda d'aquest paraigua ocasional que agafem quan plou, ara ens pertoca reflexionar si som una societat que viu aixoplugada sota un paraigua: el paraigua del "tot s'hi val".

És evident que si, com no? Per força estem aixoplogats del "tot s'hi val". De la classe política corrupta on "tot s'hi val", contractacions il.lícites, pagaments de favors, xantatges, ... De les escoltes prohibides i sovint exemptes de càstig tot fent servir la llei del "tot s'hi val". De les persones que van de bones persones però després la dolentaria i la hipocresia els abandera en un món on "tot s'hi val". On els que en tenen volen més i on els que no en tenen, segueixen sense tenir, perquè per a ells encara no s'ha inventat el "tot s'hi val" i si s'ha fet ha estat per enfonsar-los encara més. On el poder, bé sigui econòmic, polític, periodístic, eclesiàstic, esportiu, social, ... es malinterpreta i s'usa només per a l'enriquiment personal i no col.lectiu, gràcies al "tot s'hi val".
On eludir les responsabilitats vers els demés és possible gràcies al "tot s'hi val".

Sota del paraigua del "tot s'hi val" hi ha cares conegudes i desconegudes, noms populars o famosos i noms anònims. Sota del paraigua del "tot s'hi val" hi estem tots nosaltres.

Dilluns nit. Ja plou. He sortit a passejar. No, no he agafat el paraigua. Avui em ve de gust mullar-me. No m'importa si les meves petjades ressonen soles pels mullats carrers del poble. Estic convençuda, però, que durant el meu passeig trobaré a més gent que aquesta nit ha decidit deixar per sempre més el paraigua del "tot s'hi val" i mullar-se, encara que només sigui per provar-ho un cop o per mantenir-se amb fermesa durant la resta de dies.

El paraigua del "tot s'hi val" una excusa perfecte per encabir-hi molts dels nostres actes. El paraigua del "tot s'hi val" l'aixopluc perfecte per no enfrontar-nos a una societat que fa molt de temps que ha perdut l'autèntica essència de la pròpia societat.

Llegir per recordar i no llegir per oblidar

Un moment d'egoisme, un moment de solitud ... Una aturada obligada que havia d'haver estat més llarga i al final ha quedat reduïda a un parell d'hores. Una estona per escriure en un paper tot allò per el que cal llevar-se cada matí i tot allò pel que valdria més la pena llençar la tovallola i deixar-ho estar. Una llista que hauria de rellegir més sovint però que no ho faré per mirar d'oblidar-la. Una llista on es barregen sensacions, vivències, desitjos, males experiències, somnis, sentiments ... sentiments, molts sentiments! Aquesta estona d'egoisme i solitud la vaig definir dies enrere com una crisi vital o existencial. En definitiva no deixa de ser una acumulació de tot i de res.

Conclusió? Demà serà un altre dia. On novament, com si d'on còctel es tractés, es barrejaran sensacions, vivències, desitjos, males experiències, somnis, sentiments ...

Solució? Segurament canviar en la manera de fer i de ser. Possible? Si, segur. Aplicable? No, per descomptat! Sense sentir-me'n orgullosa ni sense semblar que el canvi no és aplicable perquè ser i fer així és el millor i més correcte, el cert és que em nego a seguir una direcció fixada i marcada per algunes ments pensants que justament pensar no és la seva millor virtut. Em nego a deixar d'anar de cara perquè aquesta societat obliga a ser "políticament correcte" a "no mullar-se" i a "quedar bé amb tothom". No vull riure unes gràcies prepotents i egocèntriques, no vull perdre els valors que els pares em van marcar des de ben petita, no acceptaré trepitjar a ningú només perquè és la moda o perquè no cau bé o perquè té un passat. No deixaré de ser responsable amb el que crec que en tinc obligació només pel fet que els demés no ho siguin.

Seguiré fent aquestes petjades poc armonioses que em caracteritzen però amb la certesa que són meves i de ningú més. I si per aquest motiu es tanquen portes, ja se n'obriran d'altres.

I seguiré silenciant allò que em fa ser un cas perdut, tot i que sovint ho escrigui en un paper per recordar-ho i després no ho llegeixi per oblidar-ho.

Un petit moment de dubte.

Perdut en un mar de dubtes, intentant trobar el camí

perquè de tant en tant la vida ens fa escollir.

Intentant no fer dreceres que m'escurcin el camí,

perquè de tant en tant oblido el meu destí.

Un petit moment de dubte, una gran indecisió,

il.lusions trencades de camins que no he agafat.

Busco respostes a l'atzar i em pregunto que hagués passat,

tu em mires i dius: "tant se val".

Pep Sala

Bona Diada!

Bona Diada!

Aigües transparents

Sento la fredor de l'aigua del riu Cabrera als meus peus. Estic asseguda en una pedra i contemplo encantada la transparència de les seves aigües. Només el riure dels infants que es banyen a prop, o les esquitxades d'una pedra que algu tira amb bona punteria, fa que aixequi la vista de l'aigua. Tot d'un plegat noto un objecte que topa amb la meva cama. Sorpresa! És una ampolla de vidre. Curiós, està tapada i porta a dins un paper. Miro a dreta i a esquerra. Ningú se n'ha adonat de la meva troballa. És el primer cop que em passa una cosa així! Decideixo obrir-la. Trec amb compte el paper que hi ha dins. Hi ha un text escrit i la lletra és força entenedora. El llegeixo i a l'acabar somric per dins i per fora. És fantàstic! Està escrit per a una persona, que com jo ha conegut per primer cop les terres de León. S'ha deixat seduir per el Bierzo, la Cabrera i la Maragateria. Aquestes zones que amaguen indrets tan increïbles com el Valle del silencio o Peñalba de Santiago, pobles amb encant com Molinaseca, Castrillo de los polvazares, Noceda, El Acebo, Pombriego o Villafranca del Bierzo, ... Ciutats amb autèntics tresors arquitectònics com Ponferrada i Astorga. Unes terres que ofereixen el millor de la seva cuina, la del pop i la del botillo, la dels embotits i el cocido maragato, la del formatge, les natilles i els dolços, la del vi i el mosto, ...
Aqui prenen força les vinyes i la pissarra, els horts i les fonts, els nius de les cigonyes i els peregrins que fan el camí de Santiago.

I com no, les seves gents, els bercianos, els papudos, els repolleiros, per esmentar alguns, homes i dones que t'obren les seves cases de bat a bat i et conviden a menjar i a beure i gaudir de les mil aventures que narran la història d'aquestes boniques terres.

Torno el text a dins l'ampolla, la tanco de nou amb el tap i deixo que segueixi novament el seu curs. L'he trobada al riu Cabrera, però l'hauria pogut trobar al riu Tuerto o a qualsevol altre dels molts rius que banyen aquests paratges, amb la seva aigua fresca i clara.

Deixarem que la virtut de ser transparents la continuïn els rius, així més turistes podran trobar sense dificultat els texts que parlen de les terres de León, dins d'una ampolla de vidre.

Que bo haver-te conegut!

Avui ha estat un dia d'aquells ... complicat. Nervis, corredisses, mals humors, temps milimetrat, compromisos inexcusables. Un dia d'aquells que perfectament hauria pogut decidir marcar en vermell en el meu calendari d'esdeveniments ... però al vespre, quan el cos semblava ja cridar a marxes forçades una aturada més que obligada, quan tot el de més compromís ja quedava tancat amb més o menys fortuna, quan la ment es disposava a entrar a la fase de prereflexió de la jornada ... aleshores l'he coneguda. Menuda, simpàtica, riallera, carinyosa, bonica, especial!

Sabia de la seva existència, però avui per fi l'he vista. Ella ja sap el que és lluitar a contracorrent, no per perseguir uns ideals, ja li arribarà és massa petita, sinó per viure la vida que els seus pares li han donat i que a ella tant li agrada. Sap, encara que potser no conscientment, que per a alguns facultatius mèdics ja no caminaria, i en canvi ho fa i amb gràcia i fermesa. Sap el que és patir dolor i patiment, tot i que la seva carona no ho demostra. Segur que inconscientment sap que és diferent però a casa seva la condueixen cap a la normalitat. Sap de manera molt conscient que les seves rialles alleugereixen el patiment dels seus pares, que és molt i del tot comprensible. Ella pateix una espina bífida, tipificada de malaltia rara en el temps en el que ha nascut.

Reconec que m'ha sorprès la mirada cap a mi de la seva mare, m'han colpit algunes de les preguntes que m'han fet els seus pares, però en cap moment m'he sentit malament, tot al contrari, amb ganes de poder-los donar un cop de mà, si això entra dins de les meves possibilitats.

Els he llençat missatges d'ànims perquè crec que poden estar il.lusionats per el futur de la seva filla. Potser serà un xic diferent del que puguin tenir altres nens i nenes del seu entorn, però de ben segur que se'n sortirà.

Jo no sóc exemple de res. De fet la meva frase ha estat: "no sóc ningú excepcional, tot al contrari, i segur que ella estarà molt millor que jo a la meva edat". I ho crec sincerament, tot i que no els he enganyat quan els he dit que segurament li tocarà ser una lluitadora. Malgrat que tinc clar que ja ho és ara.

Que bo ha estat abraçar-la, confio en poder-ho fer algun altre cop. Estic convençuda que així serà. I la propera vegada segurament no em deixarà en certa manera tan fora de joc, veure un petit reflex de mi mateixa.

A la recerca d'un divan

Haig de reconéixer que no sóc molt donada a anar de rebaixes, però aquest estiu és possible que les aprofiti. Vaig a la recerca d'un article molt especial, es tracta d'un divan!
Efectivament, aquest moble que va néixer a la cultura romana. Els romans feien servir tres divans (anomenats triclinum) per tal que els homes s'asseguessin a menjar. En aquella época, el divan era un objecte a l'abast de molts pocs. Per això molt poques persones podien presumir de tenir-lo. Per a la seva compra massiva es va haver d'esperar segles més tard, amb la revolució industrial i la producció en massa.

Els grecs utilitzaven el divan per a relaxar-se i molts cops, per domir-hi. Com que molts d'aquests divans eren fets de marbre, els vestien i guarnien amb grans coixins de colors diferents. Acabaven per convertir-lo en un moble molt còmode on seure i fins i tot estirar-se.
Uns quants segles després, el divan va tornar a estar de moda, gràcies als psicoanàlisis practicats per Sigmun Freud. En primera instància, Freud va fer servir el divan per tal que els seus pacients poguessin agafar còmodament el són i fer més senzilles les seves tècniques d'hipnosis.
Quan ja es va deixar aquesta tècnica, el psicoanalista va continuar usant el divan per tal que els seus pacients es poguéssin relaxar i a banda per tal que li donéssin l'esquena. Amb això, segons Freud, s'evitava la transferència entre ell i la persona analitzada.
No sé si amb el temps, el divan ha adquirit aquella ombra de bèstia negre equiparable a la que té "la butaca" dels dentistes. Hi ha molt poca gent a qui li agradi anar al dentista. Per contra és una especialitat mèdica a la que difícilment ens escapem d'haver-la de visitar. Però i el divan, estem tots preparats per asseure-hi algun cop? Si mantenir la boca oberta durant més de tres quarts d'hora no és un pla massa atractiu, obrir durant més de tres quarts d'hora el que ens passa pel cap de ben segur que tampoc és plat que agradi a molta gent. Tot amb tot, la reflexió és ben senzilla. Davant d'un seriòs mal de queixal, tenim per nosaltres mateixos el remei per poder fugir del dolor i de les infeccions? I davant d'una situació que ens desborda o ens angoixa o senzillament ens complica la nostra existència, tenim les eines per afrontar-la amb èxit assegurat?
Ben mirat abans de llençar-me a les rebaixes, hauré de prendre les mides al menjador per veure quin seria el lloc més idoni pel meu divan.

M'enyoro!

Homenatges, en vida si us plau!

La mort recent del cantant Michael Jackson, m'ha fet reflexionar força en els darrers dies. Tot i que jo tinc la meva opinió particular sobre el poc que conec de la vida i treball de l'anomenat rei del pop, si és cert que les moltes cançons que aquests dies s'han escoltat per la ràdio o en reportatges de televió m'han fet recordar que en els meus inicis radiofònics, quan els discs eren de vinil i jo punxava música, havia fet sonar en moltes ocasions la música del Michael Jackson. Era a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Ha plogut força des d'aleshores, per tant avui no entraré a valorar sobre els anys que ja he anat sumant ni sobre els meus inicis radiofònics.

La reflexió que més ha pesat en tot el circ que s'ha muntat al voltant d'aquesta mort, ha estat la meva pròpia teoria sobre quan s'han de fer els homenatges. Ho tinc clar, més que clar, claríssim! Els homenatges s'han de fer en vida de la persona a la que es vol homenatjar. Per mi no té cap sentit retre homenatge a una persona que ja no hi és.

Un homenatge s'ha de viure en primera persona i s'ha de poder gaudir i sentir i plorar i riure i emocionar-se i admirar i sorprendre, .... Entenc que no hi ha res més meravellós que expresar amb una petita o amb una gran mostra, l'admiració, l'estima i l'agraïment que un individu o col.lectiu de gent senten per a una altra persona.

És increïble com n'arribem a ser de ingenus els humans imaginant que de la vida i del temps en tenim les regnes. Res més lluny de la realitat. El nostre dia a dia ens mostra com de fràgil és la nostra vida i com el temps se'ns escapa segon a segon de les nostres mans, com s'escapa la sorra en el rellotge. Cal que assumim aquesta fragilitat que ens envolta i d'aquesta manera entendrem del cert que són molt poques les coses que ens resten en exclusivitat i que són nostres i només nostres i que no tenen res de material i que ens omplen i ens fan créixer com a persones.

Tenir la capacitat d'homenatjar a les persones quan viuen és excel.lent, ser-ne el protagonista d'aquest homenatge en vida, és extraordinari i únic.

Em sento satisfeta quan penso que aquesta és una de les meves particulars teories que, sempre que tinc oportunitat l'aplico. Em sento feliç d'haver homenatjat ja en vida a persones del meu entorn que m'estimo, que admiro i a les que agraeixo la seva existència. El record dels seus ulls brillants o dels seus somriures francs, el tindré sempre present. Haver-los donat les gràcies públicament, dir-los que els estimo, que són part important de la meva vida o de la de moltes altres persones, oferir-los una flor, un record, una placa, un poema, un petit detall, un fort aplaudiment, em permet sentir-me encara més a prop seu.

La meva enhorabona a totes aquelles persones que han estat algun cop homenatjades en vida i la meva invitació per a tots a posar en pràctica la meva teoria. De debó que val molt i molt la pena.

Silencis

Amagats de tanta gent que parla,
teixim certeses amb la mirada,
som tan lluny d'aquest soroll salvatge
que ens fem entendre sense paraules.

Amagats de tantes veus estranyes,
amb els silencis omplim paisatges,
més enllà d'aquest soroll salvatge.

Lluís Gavaldà - Josep Thió

No, no tots guanyen.

Ja hem passat les Eleccions al Parlament Europeu 2009. Les hem passat i la participació ha estat, com ja s'esperava molt i molt baixa. Tot i la participació tan baixa, que ja demostra una clara derrota de la democràcia i els escrutinis amb els números reals de vots que demostren cap a on s'han posicionat els electors, tots els partits polítics, amb els seus líders al capdavant han aixecat la mà simbolitzant la seva victòria. Perdonin? Que no saben mirar els números i percentatges? Jo sóc de lletres però em considero prou hàbil com per interpretar, sense equívoc, els gràfics que ens ensenyen en els programes especials d'eleccions que fan a la TV. No entenc perquè els polítics no ho saben interpretar, sembla que encara vulguin fer més absurda la feina dels periodistes d'avui en dia, que durant setmanes assajan com posar-se en el plató per tal que una gràfica d'aquelles virtuals no els entri per l'entrecuix i els surti per sota l'hombro.

Senyors i senyores polítics/ques ho sento molt per vostès. Està clar que no guanyen tots els partits. Hi ha qui és manté, hi ha qui perd uns quants vots, hi ha qui en perd molts, hi ha qui en guanya poquets i hi ha qui puja de manera clara les xifres finals. I si vostès no tenen la capacitat de sortir davant de les càmeres i recóneixer i interpretar correctament els resultats, una cosa que és tan evident, com volen que la gent ens els creguem quan prometen i prometen, com podem confiar en vostès, com ens poden transmetre la seguretat que ens sabran representar, com ...? Em sap molt de greu dir-los que si bé en política val tot, de cara a l'electorat no val tot. Estaria bé que per variar ens deixessin de tractar d'estúpids, es posessin les piles i comencessin a entendre l'autèntic valor de fer política. Ser polític és tenir la possibilitat i l'honor de representar a una societat i no és en absolut una cursa per veure qui té més poder, qui s'omple més les butxaques i qui diu la mentida més gran. Vostès estan al servei del poble i si no ho tenen clar i no ho saben demostrar, el poble seguirà passant olímpicament de vostès i el que és més greu, passant de la possibilitat de fer tots plegats dels pobles, de les ciutats i dels estats els escenaris on viure la nostra vida. No senyors, no! No tots guanyen però si que tots fan el ridícul, una nit més.

Correspondència? Si gràcies

L'altre dia vaig trobar una petita caixa on guardava aquelles postals que ens enviavem entre els amics i les amigues a l'estiu, per Nadal, les postals dels viatges o dels llocs d'estiueig, les primeres cartes d'amor ... Quin munt de faltes d'ortografia i d'expressions de l'estil: guai!; que fort!; és una passada!

Si certament és una passada! Hi ha persones que creiem fermament en la comunicació, la verbal, l'escrita, la de signes, la d'imatges ... és bàsic per a la nostra societat comunicar-nos. Si no ho fem ens tornem individualistes i no prenem consciència que tot el que volguem aconseguir ha de partir de la voluntat pròpia però allargant la mà per fer córrer la voluntat més enllà de nosaltres mateixos.

És cert però, que a la nostra bústia també ens arribem aquelles cartes menys "agradables": les factures, la informació d'Hisenda, l'avís de la revisió mèdica, la publicitat, la ITV del cotxe, els panflets polítics sense volta ni solta, la carta d'una amistat que et diu que té problemes o l'anònim d'algú que ens diu el nom del porc. Tot amb tot, sempre és motiu d'expectació obrir la bústia i esperar la sorpresa.

I amb la nostra bústia virtual també ens passa el mateix. A banda del correu spam, rebem al dia un munt "d'emilios" que desperten en nosaltres tot tipus de sensacions: ni fred ni calor, alegria, sorpresa, emprenyamenta, feina i més feina, il.lusió, tristor, felicitat, ...

Possiblement no els acabem responent tots, possiblement alguns no els contestem perquè no tenim cap intenció de fer-ho i d'altres els respondriem una i mil vegades perquè ens agrada molt tot el que hi escrivim.

La correspondència, bé sigui en el format tradicional o a través de les noves tecnologies, ens acosta els uns als altres i fa possible que ens relacionem. És important que ensenyem als nostres infants a escriure per relacionar-se i a relacionar-se per construir el seu futur.

Més enllà de la caiguda

Hi ha qui té habilitats físiques, mentals, dots per a la música, per a l'art plàstic, per vestir-se amb gràcia o per conduir fantàsticament, jo tinc un màster en caigudes. I quan dic caigudes, em refereixo a les que passes d'anar dreta a quedar-te asseguda o estirada, provant la solidesa, textura i estat de brutícia del terra.

No us penseu que no té el seu què, amb la quantitat de "nates" que he arribat a protagonitzar, només m'he trencat un cop els lligaments. Els meus ossos segueixen intactes! Ara bé, tampoc us enganyaré. No tinc el mateix art per caure ara que quan tenia 18 anys. Aleshores queia i en mil.lèssimes de segon ja tornava a estar dreta. Darrerament caic i gaudeixo durants uns instants de l'espai que m'ha acollit de manera sobtada.

Sigui com sigui, caure és tota una lliçó d'humiltat. En primer lloc perquè la reacció de la gent del voltant és fotre's a riure desesperadament i l'aprenentatge també consisteix en tenir la capacitat de riure d'un mateix. En segon lloc perquè el fet de caure et recorda un cop més la fragilitat de tot el que ens envolta i la necessitat d'establir un equilibri que ens mantingui ferms en la nostra manera de ser i de fer. En tercer lloc perquè quan caiem, obligatòriament hem d'aixecar-nos. I aquest gest que a priori pot semblar insignificant és tota una clara voluntat de nosaltres mateixos de seguir endavant i de no rendir-nos davant de les adversitats de la vida. Com diu el proverbi xinès: " Les grans ànimes tenen voluntats; les dèbils només desitjos".

Per tant, si en un primer moment podem pensar que la nostra caiguda no deixa de ser un fracàs personal, un fracàs al nostre propi equilibri, aleshores hem de pensar el que diria Franklin D. Roosvelt: "En la vida hi ha quelcom pitjor que el fracàs: no haver intentat res".

Quants cops en la nostra vida haurem caigut i ens haurem aixecat? No importa tant el nombre de cops sinó el que en cadascún d'ells haurem aprés.

Jo també vull taps per a les orelles

Realment una rua en honor a la Copa, la Lliga i la Champions dóna per molt material periodístic. Jo si m'ho permeteu, m'he quedat amb un detall. Aquell que ens ha portat a saber que entre els cossos policials que coordinaven la seguretat d'aquesta cercavila blaugrana, s'han repartit taps per a les orelles. El motiu, intentar que els/les agents que formaven el cordó de seguretat poguéssin treballar amb més comoditat sense haver de suportar la cridòria de milers de culés. Francament, increïble. Agents dels cossos policials amb taps a les orelles! Però aleshores que cony podien escoltar? És evident que en totes o quasi totes les professions els cincs sentits són indispensables, però penso que en la policia encara més. Això m'ha fet pensar que demà trucaré a la porta del meu cap i li demanaré que jo també vull taps a les orelles per poder treballar amb més comoditat. Per no sentir el telèfon, el senyal acústic de l'ordinador quan arriben els correus electrònics, als meus companys quan critiquen als altres companys o quan es queixen de l'estrés de la feina, el ventilador de l'ordinador que fa molt de soroll, ...

Ah i a més els voldré com els de la fotografia, blaus i grana. Si, jo també sóc culé! Ho sóc de molt petita, de fet el meu pare amb menys de deu anys em carregava en un furgoneta plena d'homes culés, m'asseia damunt del motor a la part interior del vehicle, aleshores no existien les cadiretes per a les criatures i m'entrava de la mà al Camp Nou, aquell que aleshores no tenia seients individuals sinó bancs on ens apretavem els uns contra els altres per a fer més pinya. Ja aleshores vaig aprendre les normes del joc, les normes de la graderia i la meva estima per un club, que com el pare es va encarregar d'ensenyar-me, traspassa les fronteres esportives i s'endinsa a reflectir l'esperit i la lluita de tot un poble. No en va, vaig trepitjar per primer cop el Camp Nou a meitat dels anys setanta, recent sortits de la dictadura franquista.

Crec que no he escoltat el Cant dels Segadors enlloc amb més força que al Camp Nou o no se m'ha fet més culpidor un minut de silenci amb el cant dels ocells de fons que al camp del Barça.

Amb o sense taps a les orelles, és sempre un honor repetir l'estrofa de la cançó: "jo porto el Barça dins del meu cor".

Tot s'ha de pair

Moltes són les coses que ens passen al llarg de les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys. Ens hem fet molt nostra aquella expressió que el temps passa volant. I certament, així és.

Però que passi ràpid no vol dir que no passi més o menys intensament depenent dels moments que ens toca viure. I aquesta vida que vivim, aquesta experiència que ens fa ser més coneixedors de la realitat, de la nostra i de la de tot el que ens envolta, ens deixa cicatrius. Segur que un bon dietista ens recomanarà una dieta mediterrania, esmorzar molt bé, dinar bé i sopar lleuger. Ens recomanarà una dieta equilibrada i fugir dels àpats pesats. Doncs bé, la vida, té un paral.lelisme molt clar amb els àpats. Tots voldríem una vida mediterrania i equilibrada ... però no ho podem triar. Per aquest motiu ens convé més sovint del que ens podem imaginar, fer ús del bicarbonat o de les sals de fruita per alleugerir les digestions pesades de la vida. Si no som capaços de digerir difícilment podrem seguir menjant i per tant, vivint amb plenes condicions mentals i físiques la nostra vida i ser part important de la vida de la gent que ens envolta.

Avui les llàgrimes llisquen per les meves galtes. Està clar, ja fa mesos que busco als armaris i calaixos de casa el meu pot de sals de fruita, i cony, no sé que n'he fet. El remei és senzill, hauré d'escapar-me a la farmàcia a buscar-ne un.

Ja ho diuen els metges, pair és més important del que ens podem imaginar. Farem cas als metges.

Ritme de vida

Avui parlant amb un company de feina he reflexionat sobre una teoria molt particular. La que diu que pel fet de viure en una població molt propera a la capital catalana, tot bé marcat per un ritme trepidant, estressant, exigent, poc tolerant, excessivament competitiu i massa sovint, agobiant.

Aquest ritme es palpa a nivell professional i personal, a nivell polític i a nivell social, al super i a la perruqueria, a l'escola i al gimnàs, a l'administració pública i a la petita empresa ... i seguiria amb un llarg etcètera. És evident que alguns d'aquests trets tan particulars que ens marca la nostra proximitat amb Barcelona, ens impregnen un determinat caràcter i ens doten de certes qualitats. Però a tots i a totes ens agrada aquest ritme de vida? Tenim la capacitat de saber-lo compaginar en el nostre dia a dia? Ens acaba omplint com a persones, en aquell moment de reflexió personal? Pensem-hi!. Jo ja ho he fet. És més, he tingut la sort de viure i treballar a molts quilòmetres lluny de la gran capital catalana. I efectivament, el ritme de vida no té res a veure. Com diuen els entesos, les comparacions són odioses, però l'ésser humà tendeix a comparar-ho tot i en el millor dels casos, a posar-ho tot en una balança. Ah, la fantàstica balança de les valoracions. Juntament amb el meu coixí són els meus grans aliats a l'hora de prendre decisions. Li aniré treient la pols, per si em cal en un termini curt fer-la servir. Tot i que recordant els aires frescs, les olors de la terra i l'aigua, la riquesa cromàtica del paisatge o la serenor i tranquil.litat de les seves gents, la decisió no es fa difícil.

Però com en altres moments, el cor i la ment no senten el mateix. El ritme de vida no els colpeix de la mateixa manera.

Veritat, acció, petó o facebook

Avui, putinejant una estona el facebook he recordat aquell fantàstic joc que ens feia passar bones estones quan erem adolescents. Dir les paraules: veritat, acció o petó ens obria una experiència increïble! Si et tocava veritat, pensaves en que la pregunta no fos del tot compromesa o si més no, que no hi fos present la persona a qui podia anar dirigida aquella veritat, per si de cas et pujava el color vermell a les galtes. Si et tocava acció, destijaves que les teves amistats no es passessin tres pobles i la prova no fos del tot complicada. Si et tocava petó, uff si et tocava petó!, desitjaves que fos a aquell noi per qui tant i tant suspiraves i si no podia ser, almenys que et toques algú que et caigues bé. El facebook ara sembla que amb la seva aplicació "preguntas sobre tus amigos" sembla que ens vol fer jugar al mateix. Tot amb tot, el món virtual té aquella part de sofisticació que et permet amagar la teva identitat, si així ho vols, o respondre senzillament per passar-t'ho bé i veure fins a on et porta el joc sense aquell esperit de compromís que teniem d'adolescents.

Sigui com sigui, d'adolescents amb aquella efervescència pròpia del moment o ara un xic més crescuts a través de les noves tecnologies, seguim qüestionant-nos coses els uns sobre els altres. I és que aquesta és sense cap mena de dubte, una de els essències dels éssers humans.

Estic però convençuda, que si de joves ens varem endur més d'una sorpresa jugant a veritat, acció o petó, a través del facebook també ens l'emportariem.

Necessito rellegir el "formatge"!!!

L'any 2001 va ser un any especialment marcat pels canvis. Vaig canviar de feina, vaig canviar de país de residència i fins i tot vaig canviar de parella. Un assortit de canvis que al unir-se podien fer trontollar el cap més ben amoblat. Una persona aleshores molt propera a mi em va recomenar una lectura. El seu títol: ¿Quién se ha llevado mi queso? Segons manifesta el seu propi autor Spencer Johnson, M.D., " es tracta d'una excel.lent fàbula senzilla i amb enginy que ens ensenya que tot canvia, i que les fórmules que van servir en el seu moment poden quedar obsoletes. Les seves ensenyances s'apliquen a tots els àmbits de la vida: el "formatge" del relat representa qualsevol cosa que vulguem aconseguir - la felicitat, el treball, els diners, l'amor - i el laberint és el món real, amb zones desconegudes i perilloses, carrerons sense sortida, obscurs racons ... i habitacions plenes de formatge..."

A l'any 2001 em va servir moltíssim per afrontar aquella especial etapa de la meva vida. Ara he recuperat novament aquest llibre dels prestatges del despatx i el col.loco a la tauleta de nit juntament amb un llibre sobre antropologia social i cultural. L'un no destronarà a l'altra. Segur que el llibre sobre el "formatge" el llegiré força ràpid.

M'agradaria pensar però, que no l'hauré de rellegir gaires cops més. Si ho faig, senyal que quelcom al meu voltant em fa sentir un cop i un altre amb la necessitar de buscar la seguretat d'aquesta lectura.

Per cert, el recomano a tothom!!!

Un contrasentit... rar!

El passat 28 de febrer es va commemorar el Dia mundial de les enfermetats rares.
Per poder-se catalogar una enfermetat de rara cal que, segons s'ha definiti a nivell europeu, 1 de cada 2000 ciutadans la pateixi.
Fins fa dos dies desconeixia que dins de les moltíssimes patologies que ja en formen part, hi trobem l'espina bífida. Quin contrasentit! Assabentar-te que formes part del col.lectiu de malalts pertanyents a enfermetats rares! Cert és que molts dels que la patim som nascuts a la dècada dels setanta. Va ser, sense cap mena de dubte, la fatídica dècada al nostre país d'aquest tipus de malalts.
Per una banda, saber que l'enfermetat que patim està catalogada com a rara i tenint en compte que el valor que s'utilitza per a aquesta catalogació és el nombre de persones que la pateixen, ens hauria de fer sentir feliços, això si, un cop superada aquella ràbia inicial, tan nostra del: "per què a mi?".
Un cop analitzada la situació, però, no és tan positiu tot plegat. Si pensem amb les persones que patim espina bífida que aquesta estigui catalogada d'enfermetat rara comporta:

- Manca de diagnòstic correcte
- Manca d'informació
- Manca de coneixement científic
- Problemes d'integració social, escolar i laboral
- Manca d'apropiada quantitat de la cura de la salut
- Alt cost dels pocs medicaments existents i cura de les persones afectades
- Desigualtat en l'accessibilitat al tractament i cuidats

Un contrasentit rar, sense cap mena de dubte. L'alegria per saber que cada cop menys gent haurà de patir les conseqüències de ser espina bífida i la tristor per les persones afectades a qui sens complica de forma clara el nostre present i futur.

La decisió: una qüestió de prioritats!

No deixa de ser sorprenent tot el rebombori que s'ha organitzat a Itàlia. El detonant, la decisió d'una família i d'un cos mèdic de retirar-li tot tipus d'assistència artificial a una dona de 38 anys, l'Eluana. Aquesta jove italiana estava des de feia més de 17 anys en estat vegetatiu. El govern italià va intentar per tots els mitjans evitar la seva mort. Increïble, evitar la mort d'una dona que feia més de 17 anys que ja ho estava de morta. Arribar a aquest extrem no era sinó posar el punt i final a molts anys de patiment de tota una família i concedir-li a un ésser humà l'oportunitat de morir dignament (malgrat tot el temps d'espera). Però si bé el cas de l'Eluana és sorprenent, encara ho és més si l'emmarquem en el context social i polític del moment. Encetat ja el 2009, els governs segueixen sense immutar-se davant la mort de centenars i milers de civils, dones, homes i nens, que cauen en mans de religions mal enteses, de països veïns que no s'entenen i no fan cap esforç per a fer-ho, de seqüeles històriques que el temps no aconsegueix esborrar, d'interessos econòmics, ... Vides de persones que tenien tot un camí per recórrer!

On estan tots els esforços polítics de tots els governs, començant per l'italià, per impedir que tanta i tanta gent mori dia rere dia? Ah, és cert! Aquestes morts ja no tenen justament cap interès polític i el que encara sap més greu, tampoc el tenen a nivell mediàtic.

Un cop més, l'ètica política i periodística torna a quedar al descobert. Quina llàstima que aquestes feines s'hagin deixat de fer per vocació i es facin, en la gran majoria dels casos, només per interessos!.

Aniversari Oriol!

MOLTES FELICITATS ORIOL!!!

3 ANYS ÉS A SER JA UN CAMPIÓ!!!

Una de plomes!

Doncs si, efectivament! Ha calgut recórrer a les tant conegudes plomes per tornar a agafar el fil del meu bloc. Per una banda, per treure-li la pols a tants i tants dies sense escriure-hi, des de l'any passat! Per altra banda, i ja que d'escriure es tracta, he aprofitat per arrancar una ploma del "plumero" i escriure a l'estil antic.
Sovint cal fer dissabte, és assignatura pendent en tots els àmbits, a la casa, a la feina, al garatge, al cotxe, al bolso (però quina quantitat de coses arribem a portar les dones dins del bolso!) i evidentment de les idees també cal fer dissabte! Això si, amb la millor intenció. Aquella que ens ha de portar novament a la nostra essència i originalitat.
Amb aquest propòsit, el de tornar a escriure periòdicament en el meu bloc, he passat avui aquest fantàstic estri.
Per cert, moltíssimes gràcies a aquelles persones que o bé a través del bloc o per altres canals m'heu fet saber que llegiu aquest espai. Si us agrada em sento bé i si no us convenç o discrepeu allò que escric, feu-m'ho saber. Segur que l'intercanvi d'opinions ens enriquirà a tots plegats.
Ah, ja no ho recordava. Per a quan els blocs puguin ser del tot interactius, he guardat una ploma per si a través de la xarxa us puc arribar a fer pessigolles! És una altra de les utilitats de les plomes i de ben segur que és la que desperta més somriures.

La bellesa!

Veient la imatge d'aquesta guapa actriu i guapo actor, em pregunto quants cors hauran trencat i quantes nits de passió hauran encés en molts llocs diferents del planeta.

La nostra societat basa només l'atractiu de les persones en funció de la seva bellesa exterior? Ser bonic/a per fora t'impedeix ser bonic/a per dins? Com més lletja és la persona més valors interns tindrà? Que ens atrau de les persones, que siguin guapes, intel.ligents, interessants, atractives, especials, diferents, ...? Perquè tenim química o feeling amb unes persones i amb d'altres no? Quantes noies adolescents i no tant adolescents escriuran a la carta de Santa Claus o dels Reis Mags: "vull que em porteu un xicot com "el Duque"?

Hi ha una qüestió que és evident, i és que no tothom té els mateixos gustos i per això no tothom busca i troba les mateixes coses en les mateixes persones. Però sabem del cert què busquem en el fons? Sabem ser sincers al nostre cor i cap?

Segur que com en d'altres qüestions, aquest és un tema que requereix d'una acurada reflexió. Tot i que entenc que tenint a algun d'aquests dos personatges del món de la interpretació, la reflexió es pot complicar força.

Camins ...!

Dia: 29 de novembre de 2008

Lloc: Sala Diadadema de Corbera de Llobregat

Concert de Gerard Quintana

Lletres molt bones, música que atrau.

Veu una mica més fluixa any rere any.

Capacitat de comunicació, millor en cada aparició seva.

L'última cançó que li vàrem escoltar a Corbera, la seva tan coneguda Camins de la seva época a Sopa de Cabra.

Diuen que la nostra vida porta ímplicites una sèrie de cançons que ens han fet costat en moments de tot tipus (feliços, difícils, alegres, tristos, rars, apassionats, dolços, amargs, ...)

Camins és una d'aquestes cançons que em sento que forma part de la meva banda sonora.

Mai no és massa tard

per tornar a començar,

per sortir a buscar el teu tresor.

Camins que ara s'esvaeeixen,

camins que has de fer sol,

camins vora les estrelles,

camins que ja són nous.

Quintana-Thió

Somnis dolços!

Obro els ulls i veig aquella carona petita, rodona, cabells rossos, mans que busquen les meves mans i peuets que es mouen inquiets. Toco la pell blanca i suau. Escolto el respirar profund, pausat, tranquil en el descans reparador. Oloro aquella olor característica d'infant, barrejada amb les esencies típiques de la colònia Nenuco. Tasto el petó dolç del nin a la meva galta quan aquest es desperta. És un plaer compartir-ho tot amb els meus fills, fins i tot els seus i els meus somnis dolços!

MOLT MÉS QUE UNA DEMOSTRACIÓ ARTÍSTICA!

Tot i els pocs quilòmetres que separen Corbera de Llobregat de Barcelona, el marc natural d'aquesta petita vila del Baix Llobregat, la fa diferent a moltes d'altres. És la vila mil.lènaria de les penyes vermelles. En aquest entorn paisatgístic es representa el Pessebre Vivent, el primer de Catalunya. Enguany ja s'ha donat el tret de sortida. Avui dissabte festiu, a les 6 de la tarda ha sonat ja el guió que acompanya als visitants en el seu recorregut. Una veu li dóna força i emoció, és la del Joan Crosas. Les músiques no deixen a ningú indiferent i la feina d'unes 200 persones fa d'aquest Pessebre l'orgull de tots els corberencs i corberenques. Jo me'n sento orgullosa, m'agrada, el gaudeixo cada any com si fos el primer cop, em venen records de quan jo hi sortia i ara, amb els petits de la casa és un descobrir de detalls, olors, colors i sons que els deixen bocabadats al llarg de més de 45 minuts.

Està clar que el Pessebre Vivent de Corbera és molt més que una demostració artística, és la voluntat i l'esforç d'un poble.

I com diu el seu guió, any rere any fora bo arribar al final de les representacions amb la certesa que tots i totes acabarem essent homes i dones de bona voluntat!

UNA SETMANA...

Avui algú m'ha preguntat per quantes intervencions quirúrgiques he passat. I és curiós però he hagut de dir, "unes quantes!" sense recordar el número exacte. Ara faig el compte i en surten onze. I d'aqui a una setmana justa, el còmput pujarà a dotze. Una setmana!

Passaran ràpid aquests dies! Vull fer moltes coses, des de descansar, passant per la preparació d'un munt d'àpats familiars que s'acosten, sense oblidar les felicitacions de Nadal i Any Nou, que seguint la tradició tornaran a ser artesanes, com diuen els companys de feina, sempre amb olor a cola d'enganxar.

L'objectiu és pensar en el divendres vinent el menys possible. De fet, el dia de l'operació penso anar a treballar una estona i fins i tot ja tinc programada una reunió. D'aquesta manera les agulles del rellotge rodaran més ràpid i els nervis seran més suportables. Nervis i por? No! Nervis i respecte.

Algú potser pensarà que entrar per dotzena vegada a un quiròfon ja et dona veterania i tot et rellisca. Però, jo sóc de les que pensa que a aquestes situacions no t'hi acabes d'acostumar mai. I de fet les sensacions que tindré divendres les tinc molt clares: papallones a la panxa, tristor amb el darrer petó als meus, fred a l'entrar a la sala d'operacions, record ràpid als qui m'estimo i un darrer cop d'ull a la realitat abans de dormir-me de forma artificial. I al despertar, l'alegria de tornar a sentir aquella fredor, les primeres paraules a trompicons dient el nom i l'edat per donar fe que totes les neurones connecten bé, el dolor a la zona putinejada i la necessitat de sentir l'escalfor d'una mà estimada.

Una setmana i ja hi serem. Tot passarà ràpid i tot anirà bé.

No ho tinc gens clar!

Recordo el primer dia que vaig fer servir una màquina expenedora de begudes, era a principis dels noranta i jo estava a la facultat. Vaig arribar a casa i vaig explicar als meus que allò no ho veia clar, que a mi entendre'm amb una màquina no m'agradava, que el Cacaolat m'agradava demanar-lo en un bar, rebent tots els estímuls que el teu cos percep quan entres en un local on hi ha gent que parla, que riu, que bada, que discuteix, que mira la TV, que llegeix el diari, ...

Ara uns quants anys més tard, no només una màquina em serveix beguda, sinó que sé de gent a través d'una màquina, sóc testimoni de converses entre diferents grups de gent a través d'una màquina, i fins i tot, reflexions pròpies les escric en una màquina, per no esmentar l'ús que se'n fa de les màquines al llarg de la jornada laboral.

I la pregunta que em faig és clara: ho tinc assumit? La resposta encara ho és més: NO!

M'apassiona comunicar-me verbalment amb la gent, gesticular, veure a qui tinc al davant, observar les seves reaccions en el decurs de la xerrada, mirar als ulls, somriure i que em somriguin, oferir la mà si el moment ho requereix. I això a través d'una màquina no és possible.

Pensareu que estic passada de moda. Segurament deu ser així.

Veig clarament que aquest és el camí que la nostra societat ha marcat i cap a on el futur ens porta. No hi trobo però la raó de pes suficient, que em convenci que ha de ser així.

Penso sincerament, que aquesta no és la forma amb la que em vull comunicar.

Novembre

Creiem que enguany seria diferent, però finalment, no ho ha estat.
Novament la tristor ha envaït el cor de persones que ens estimem.
Que deu tenir aquest mes? No ho sé. L'únic que crec és que intentaré passar de puntetes i sense aixecar remor, la resta de dies que queden.
El plor és un sentiment que fa mal i el record dels que ens han deixat és una petjada que mai s'esborra.

Per si algu ha perdut el nord...

El poble

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu,

és un parapet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i t0t d'altra gent que no coneixes,

i els teus secrets

i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l'amor i l'odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Per què? Quan? Com? Qui? Què?

M'agrada questionar les coses. M'agrada preguntar el perquè, quan, com, qui, què ... de tot plegat. A voltes trobo resposta i a voltes no. Sovint la resposta em genera encara més interrogants o senzillament no m'agrada. D'altres em deixa satisfeta perquè en el fons volia i intuïa que trobaria aquella resposta. També em faig preguntes de les que no aconsegueixo resposta i aleshores, ho reconec, faig volar la imaginació. Podria pensar que aquesta és una característica de la meva vocació periodística, però no! forma part de la meva manera de ser i de la meva forma de viure.

Sovint les preguntes que em faig em porten a pensar i a valorar quin paper tinc jo allà al mig. I aquesta reflexió és la que penso que no s'entèn. Avui sense anar més lluny m'han dit que sóc complicada!

Bé, a priori no sembla una floreta... però, crec que els Pets ja ho deien en una de les seves cançons: "...la vida és bonica, però complicada..."

Canviar d'escenari

Sovint cal canviar, ni que sigui per unes hores, l'escenari habitual.
Un altre espai et permet recuperar l'objectivitat.
Una estona de reflexió t'ofereix la possibilitat de decidir si demà serà: un punt i seguit, un punt i a part o un punt i final!

Decisió difícil

Aquesta petita mà que surt de l'úter de la seva mare és la del Samuel, un fetus de 21 setmanes que va ser operat al maig de l'any 2007 d'una malformació congènita al tub neural anomenada espina bífida. Aquestes operacions de correcció del tub neural quan el fetus es troba dins de la panxa de la mare són força recents. A l'estat espanyol la dècada dels setanta va ser la més destacada en casos d'espina bífida. Aleshores, els pares no eren coneixedors de l'enfermetat dels seus fills fins que aquests no neixien. Aleshores, després d'actuar la disfunció de la medul.la òsea durant aproximadament 39 setmanes tenia ja conseqüències nefastes pels infants.
Aquesta fotografia m'ha fet recordar el que els meus pares varen passar un dia de Sant Josep de fa uns quants anys. La mare sola a la clínica on havia parit perquè en menys de 24 hores la van separar de la seva filla que era operada en un altre centre hospitalari. Allà el pare esperava impacient a la sala d'espera, amb una caixa de sabates sota el braç per si la fatalitat visitava el quiròfon i s'havia d'endur la recent nascuda de retorn a Corbera. El Samuel va ser ràpid a l'agafar el dit del cirurgià que l'operava, era una manera d'aferrar-se a la vida. La mare sempre recorda aquelles hores prèvies a l'operació en que l'agafava ben fort de la mà. Fa més de trenta anys no hi havia ecografies ni proves que poguéssin indicar el desenvolupament del fetus. Fa més de trenta anys però, els metges eren conscients d'aquestes limitacions i davant d'un cas d'espina bífida donaven a triar els pares l'opció d'operar a aquella criatura i oferir-li una possibilitat de viure o deixar-la morir en qüestió d'hores. Ells van haver de prendre una difícil decisió. Van decidir que sempre donarien suport a la seva criatura, estigués com estigués. D'aquesta manera condicionaven la seva vida però també la de la seva filla. Aquesta decisió pot sortir bé o ser nefasta per sempre més. En tot cas sempre es tradueix en una lluita constant. És una decisió difícil, en la que cal pensar en els pares però sobretot en la criatura.
Aquest cap de setmana novament hi he pensat. Malauradament continuen formant-se criatures malament en el ventre de les mares i les decisions sempre són difícils.

Millor que ser el favorit, ser el guanyador!

Les enquestes diuen que el candidat McCain ja va per redere del candidat Obama, o si ho preferim dir d'una altra manera, les enquestes diuen que el candidat Obama va per davant del candidat McCain. Per tant, Obama és a hores d'ara el candidat favorit. No sé com aneu de memòria històrica futbolística. Jo he seguit durant molts anys al Barça i els dos partits que sempre esperava amb més il.lusió eren els que enfrontaven als blaugranes amb el Madrid, tant a casa com a camp contrari. En moltes ocasions, en masses, diria jo, el Barça es presentava setmanes abans del gran partit com el favorit, i després, cagada pastoret! Ens fotien un gol rere l'altre.

No voldria fer paral.lelismes entre el futbol i la política. Però aquests darrers dies, tant anomenar al candidat Obama com el favorit, m'ha fet recordar aquestes experiències esportives. I clarament us ho diré: si les imminents eleccions a la presidència americana han de tenir una simil.litud amb els partits Barça-Madrid, Madrid-Barça, espero que en les properes 24 hores el candidat Obama deixi de ser favorit, a canvi que el proper dimarts es pugui proclamar president dels Estats Units.

Aquests dies estem seguint d'una manera especial aquest enfrontament electoral entre els candidats a la presidència dels Estats Units, McCain i Obama. De ben segur que aquestes eleccions venen marcades per un embolcall que afecta de manera particular als Estats Units i de retruc a la resta del món, i que porta per nom, crisi econòmica. Sigui com sigui aquestes eleccions americanes m'han portat a recordar el meu viatge a Nova York, a les acaballes dels anys noranta. Dels viatges que un fa li queden mil i una imatges i pensaments, alguns més bons d'altres no tant. En el meu cas, i per circumstàncies personals, el que més perdura són els records no físics. Aquelles boniques fotografies a les desaparegudes Torres Bessones, confio en que deuen estar a la maleta d'algu altre, però malauradament no les puc reviure visualment, com tampoc la visita a l'Empire State Building, o a la seu de les Nacions Unides, o a l'estàtua de la llibertat, o pel Bronx, o la cinquena avinguda, ... En fi, el que encara conservo són algunes de les guies de viatges que em vaig comprar llavors per enfrontar-me a aquest remember. I dic remember, perquè una de les sensacions que tens quan camines per Nova York és que és una ciutat ja coneguda per tu, però en realitat només la coneixes a través del cinema. És curiòs, però a mi que m'encanta conèixer el gènere humà, un dels aspectes que vaig llegir més a les guies i llibres diversos, em parlavem de l'extramadament classista que és la societat americana. Pel poc que ja sabia d'aquesta societat d'entrada no em va sorprendre, però penso que m'entossudia a comprovar-ho amb els meus propis ulls, ja que sovint la imatge que ens arriba d'aquest país és d'absolutament liberal, obert, cosmopolita, multicultural i sense prejudicis.

Quan vaig saber que un dels candidats que es perfilava per a les eleccions a la presidència americana era un home de color, vaig recordar enseguida aquell viatge a Nova York, i sí, tal i com vaig poder comprovar personalment, als Estats Units són terriblement classistes i molt poc liberals, molt tancats i amb molts prejudicis. Hi ha feines, que literalment, només les fan persones de color o hispans. Hi ha entrades d'hotels de semi-luxe o luxe on només hi ha hispans o persones de color per atendre't, per posar un exemple.

I ja sabeu que no m'agrada generalitzar. És evident que sortint d'una limousina et pots trobar a un executiu hispà o a una família de color, però no és el més habitual.

Una campanya electoral té moltes similituds amb un currículum vitae. Pots escriure allà que has fet i faràs les mil i una coses. Després quan arriba l'hora de la veritat és quan es veu qui ha escrit i promés fum i qui no. Segur que tant McCain com Obama estan pregonant les seves millors flors allà on van, però ja d'entrada, al candidat Obama se li ha de reconéixer un mèrit especial, atrevir-se a ser el president d'un país on a la gent com ell, de pell fosca, se'ls ha relegat des de fa segles a un segon i tercer terme.

Si Obama aconseguix ser President i combat les diferències abismals entre les classes socials, aconseguirà que molts europeus visitem el seus estats amb el cor menys encongit.

Tristesa

El trist o brusac (Cisticola juncidis) és un ocell de l'ordre dels passeriformes, el nom vulgar del qual al Principat de Catalunya fa al·lusió al curt cant emès en vol, coincident amb un espasme ascendent cada cop que llança el seu xiscle: "trist", "trist". Fa 10 cm de llargària. Color ocraci vermellós amb les parts inferiors pàl·lides i les superiors llistades de bru fosc. Cua curta i arrodonida i de color negre i blanc. Destaca el seu capet ratllat de negre. No hi ha grans diferències entre ambdós sexes ni entre les 19 subespècies.
Ocupa ambients humits i àrids indiferentment, per això viu a les jonqueres dels aiguamolls litorals i als conreus de cereals de les àrees mediterrànies planes d'Occitània, Itàlia, Còrsega, Grècia, l'Àsia Menor, Xipre, Egipte, el nord-est d'Àfrica, sud d'Àsia, nord d'Austràlia, el sud i l'est de la Península Ibèrica i les Balears. És comú als Països Catalans.
La seva població es veu molt afectada pels hiverns freds a causa que no migra i a la seva feblesa intrínseca, per aquest motiu el nombre total de tristos pot oscil·lar molt segons els anys.

Avui, aquest ocell és possiblement l'ésser viu que més em pot entendre.

Pa que?, pa cagarla?

Quina llàstima! Tan intel.ligents que som de ben menuts, i malauradament encara no sabem en quin moment de la nostra vida perdem la intel.ligència pel camí! Ja és ben cert allò que diuen que els infants diuen allò que és veritat, soni dolç o amarg. I ho fan sense cap intenció de crítica. És el que pensen, la seva opinió. Si senyor, opinar! És fantàstic viure en un país on hi ha llibertat per opinar i francament, parlar amb gent que sap opinar i tenir la capacitat de saber escoltar les opinions dels demés i treure'n una lectura positiva de tot plegat, és senzillament increïble.

Ara bé, què passa quan aquesta opinió passa de ser art a ser una daga que només pretèn fer mal, convertint-se en crítica. I quan parlo d'aquesta crítica no em refereixo a la constructiva, que té molt de sentit si qui la fa és objectiu, realista i no busca fer mal! Em refereixo a la crítica destructiva, al parlar per ofendre, al parlar per tapar-te el cul, el parlar per no no entrar en raó, el parlar per no escoltar allò que et pot ensenyar a ser molt millor.

Sincerament i com diu aquell acudit, molta de la gent que critica abans de fer-ho hauria de reflexionar: és necessari criticar? i la veu de la consciència els respondria "pa que?, pa cagarla?".

Doncs això. Ja està dit.

Ja m'he decidit!

Generalment, quan estem immersos en la celebració de les festes nadalenques, quan ja s'acosta el darrer dia de l'any, ens passen pel cap molts dels episodis que hem viscut al llarg dels quasi 365 dies ja a punt d'esgotar-se. També ens colpeixen en el nostre cervell aquells propòsits que ens havíem fet el dia 1 de gener de 2008, alguns dels quals potser haurem fet realitat i d'altres encara es podríen definir com "el més calent és a l'aigüera". Però no sempre un pot esperar a final d'any o principis del nou any a decidir si tira endavant algun propòsit determinat. I el que ara tinc damunt de la taula és un propòsit d'aquests. Em cal decidir amb una certa celeritat si em lio la manta al cap i decideixo estudiar una carrera. Com diria el pare, "això et passa per ser un cap verd, i un xic rebel de mena". És cert, el moment apropiat era a finals dels 80 principis dels 90. Era aleshores quan havia d'haver pres aquella decisió d'estudiar seriosament. O quan el meu professor d'informatius a l'Escola de Ràdio, el periodista català cap d'informatius de Catalunya Ràdio, Jordi Lucea em va dir que fes el favor d'estudiar la carrera de periodisme, que ja trigava, que tenia bona fusta. Bé, Jordi, com dirien en una plaça de toros "Va por ti", tot i que tal i com és el meu caràcter, saps que va per tu, per molts dels professionals de la comunicació amb qui he tingut el plaer de treballar, pel meu equip de nens i nenes de la ràdio, amb qui ha estat sempre fantàstic treballar i amb els qui tinc una assignatura pendent de poder fer novament una bona feina plegats, i per cert, amb els qui després de molts mesos, aquest diumenge podré gaudir, del que confio, serà un dinar d'aquells que et deixen records dels bons durant dies i dies. I és clar, va per mi mateixa, que sóc qui haurà de fer l'esforç, o si més no ho intentaré. En definitiva, a tots els que en algun moment m'heu animat a aventurar-me en una llicenciatura, dir-vos que, per fi ja m'he decidit! Gràcies per animar-me i sapigueu que us buscaré per explicar-vos les meves penes quan estigui ofegada de feina.

Andorra ja no és l'escapada?

Andorra, el petít país dels Pirineus és molt més del que ens mostren els tòpics. Sovint quan algu ens parla d'Andorra un només pensa en pistes d'esquí, botigues i més botigues, aigües termals, cues per entrar, maleters de vehicles oberts a l'aduana i molta, molta gent.

Per a la gent que des de fa molts anys tenim una estima molt especial per aquest país, Andorra és molt més. És un parc natural increïble, i al mateix temps, és una mostra del pols ferotge que és capaç de fer l'home en contra de la muntanya, esgarrapant-li cada dia petits trossets. Andorra és aire fresc, és tradició i cultura, és l'antic i el més innovador, són les bordes i els llacs, és el trinxat i la carn feta a la brasa. Andorra és un pulmó per a molts dels que encara ens ve de gust com a escapada, com a refugi per deixar perdre la vista entre les muntanyes, per escoltar el so de l'aigua dels rierols o per sentir el fred a la cara. Per a molts, Andorra és encara aquell país que amaga un munt de misteris per no dir crims i robatoris, de quan els catalans passaven la frontera dels Pirineus buscant refugi d'una odiosa Guerra Civil i els nostre veïns andorrans ens tenien preparada més d'una sorpresa gens agradable. Andorra també és el país que manté part de les tradicions feudals en una societat que es vol emmarcar com a moderna i exemplar. Andorra encara parla dels immigrants amb la boca petita, tot i saber que són una part important del seu motor econòmic. Andorra és un espai on les dones encara s'han de fer fortes per justament trobar el seu espai adequat en tots els àmbits. I dins de tot aquest cóctel que és Andorra, ara el seu govern ha aprovat un paquet de mesures per combatre la crisi econòmica, que curiosament en aquest petit país dels Pirineus ja fa força temps que va mostrar la seva ombra fosca. Moltes persones no triaran aquesta tardor i hivern Andorra com a lloc per a fer-hi una escapada, ni tan sols els passarà pel cap que sigui el seu punt de trobada. Andorra, com la resta dels estats mundials, haurà d'esperar amb paciència que tornin els temps de les vaques grasses.

La vida dels discapacitats una cursa d'obstacles

Sempre he pensat que de persones discapacitades n'hi ha de tres tipus.
El primer tipus són aquelles persones que mai assumeixen la seva discapacitat, s'impregnen d'un odi profund cap a la resta de la humanitat i decideixen viure en i per a la discapacitat.
El segon tipus són aquelles persones que assumint en més o menys mesura la seva discapacitat, accepten que el món en el que viuen no els és el més propici, adopten una postura conformista i viuen la dualitat del món que els envolta i la seva pròpia discapacitat.
Finalment el tercer tipus, són aquelles persones que han aprés des del principi a sobreviure en un món díficil per a tots però de manera especial per a elles, assumeixen plenament la seva discapacitat, entenen que si una altra persona sense discapacitat fa cinc elles n'han de fer quinze i tot per sentir-se d'igual a igual amb els demés, per demostrar la seva capacitat i les seves ganes de fer coses i per sobre de tot, la seva lluita per un dia a dia que sovint és molt més complicat del que a simple vista sembla.
En el món de la discapacitat queda moltíssima feina per fer en el nostre país. Les administracions, les empreses privades, la societat en general i els discapacitats en particular, tots plegats hem de fer un esforç si volem ser un exemple de bon treball conjunt. Per a molts una fórmula són els Centres Especials de Treball. Jo en tinc la meva opinió personal i de ben segur que és digna d'un d'aquells programes que fa la Mercedes Milà a T5 i que perfectament es podria titular: Diario de un Centro Especial de Empleo. De ben segur que faria posar vermell a més d'un i una. En tot cas algun dia li ho proposaré.
Sigui com sigui, l'evidència és que la vida per a una persona discapacitada és una cursa d'obstacles, sigui quin sigui el tipus de persona discapacitada, tal i com jo les he descrit. És clar que davant del meu bàrem de tipologia de persona discapacitada aquesta cursa d'obstacles es fa més palesa en aquelles persones que lluiten amb força en el seu dia a dia.
Per a tots ells i elles, avui va el meu record, pel seu coratge, per la seva força de voluntat, pel seu esperit de no rendir-se. I per a tots ells i elles va també el meu prec a que sovint s'aturin i pensin que cal baixar el llistó al quatre i no mantenir-lo al quinze, perquè els seus cossos no sempre estan en ple rendiment i un excés de ritme, estrès, feina, nervis, mal de caps, preocupacions, els passa factura.
I com tot en aquesta vida, repercuteix en la gent que tenen al seu voltant.
Avui també el meu record per a aquelles persones que viuen la discapacitat com a parelles sentimentals, fills, pares, germans, amics, veïns, companys de feina, ... sovint veure patir als éssers estimats és molt més dolorós que patir-ho un mateix.

Per a tots plegats, un propòsit: Intentar minimitzar els obstacles que la vida presenta a tots els qui formen part de la nostra societat.

D.O. Funcionaris

Presumim de ser una societat que lluitem per la igualtat de gènere, per la integració de les persones nouvingudes, per eradicar la pobresa, per la no violència de gènere, per la pau, per la informació oberta a tothom, ... No acabo d'entendre perquè davant d'aquesta clara voluntat de canvi per part de tots plegats, encara hi ha un col.lectiu de treballadors que segueix funcionant com fa molts anys. I dic funcionant, i mai millor dit, perquè em refereixo als funcionaris i funcionàries, treballadors de la funció pública, sigui quin sigui el seu règim contractual.
Em costa d'entendre que encara es consideri la feina de funcionari com aquella que és de per vida, en la que es tenen més drets que deures i on paraules com vocació de servei públic es queden en la més pura teoria dels llibres que s'estudia quan es passen oposicions. Sé que estic generalitzant, fet que odio profundament, però la balança es decanta massa cap al costat dels que pensen i actuen d'aquesta manera.
Posats a legislar per tots aquests objectius que com a membres d'aquesta societat moderna entenem que volem lluitar, jo llenço una demanda. És necessari que algu li posi d'una vegada per totes el cascavell al gat i legisli sobre el reglament que regula el funcionament dels treballadors de la funció pública, una legislació que equipari a treballadors públics i privats de la mateixa manera. Està clar que treballant en una empresa privada, els beneficis o pèrdues tenen com a finalitat darrera omplir o buidar les butxaques d'un o diversos empresaris. Treballant en una administració pública els beneficis van a parar per a tots els ciutadans, i d'aqui la necessitat de vocació de servei públic, i on la mala gestió del treballador té com a resultat final una imatge patètica del funcionariat i evidentment, un cost polític.
Sense cap mena de dubte, que la D.O. d'origen dels funcionaris hauria d'eliminar-se per sempre més. En tot cas, per D.O. ja tenim la dels bons vins de la nostra terra.

El món dins d'un capgròs

Coneixeu a aquesta nena tan bufona? Es tracta d'un dels capgrossos de la Colla Gegantera de Corbera, i es diu Ona. Molts infants la confonen amb aquella nena pèl-roja que sortia a la televisió, la Pipi lastrum. Sigui com sigui, als més menuts i no tan menuts els agrada veure-la passejar pels carrers, seguint la música de les gralles, ficant-se enmig dels balls dels gegants Antoni i Magdalena i compartint escenari amb la seva amiga Fada. Però, us hi heu posat mai sota d'un capgròs? Us heu arribat a imaginar com es veu el món dins seu?
Fa uns quants anys que em vesteixo, sempre que puc, d'Ona. Brusa blanca, vestidet a quadres i evidentment, aquest gran cap de nena entremeliada. La sensació que es té la primera vegada que te la poses és de claustrofòbia i sobretot, molta calor. La claustrofòbia, a mida que te la vas posant desapareix, però la calor t'acompanya en totes les passejades que fas.
El més fascinant però és el privilegi de l'anonimat que t'ofereix aquest capgròs. Des del seu interior veus les cares de sorpresa de nens i nenes quan l'Ona se'ls acosta per fer-los una carícia, picar de mans o tirar-los un petó. Aquest anonimat també et permet observar converses animades, plenes d'emocions, pujadetes de to, també et permet conéixer carrers i places d'arreu de la geografia catalana, i formar part de molts àlbums de fotografies de famílies catalanes i turistes admirats pel folklore català.
Us convido a animar-vos a tastar un dia aquesta experiència que suposa estar sota d'un capgròs. I si amb això no us atreviu, una proposta més senzilla, acompanyar a l'Ona i a la resta de capgrossos de Corbera juntament amb els gegants Antoni i Magdalena, en totes aquelles cercaviles en les que participen. Segur que se us enganxarà la Fal.lera Gegantera!

Avui he felicitat a una parella que fa 41 anys que es van casar. Això ja pràcticament és tota una vida! Fa un mes que hem passat aquella época de l'any en que els experts diuen que es produeixen més separacions. Molts estudis demostren que quan una parella conviu un mes sencer, uns trenta dies seguits, tremolen els seus fonaments emocionals. Sovint el dia a dia ens porta a veure a les nostres parelles només una estona al matí i una altra al vespre, temps insuficient per a mantenir-hi una bona xerrada, compartir un bon àpat, gaudir d'alguna afició plegats o senzillament discutir per alguna cosa amb la que no s'està d'acord. Si, si, és així mateix! El temps que comparteixen durant onze mesos a l'any una gran part de les parelles, no els dona pràcticament ni per discutir. Imagineu-vos per tant, que pot arribar a passar el mes de juliol o agost, quan l'un i l'altra, la una i l'altre es veuen 24 hores durant 30 dies. Increïble!

Estudis sociològics a banda, a mi personalment em sembla una meravella que una parella pugui celebrar els seus 41 anys plegats. En un moment en que, i permeteu-me l'expressió, no sabem aguantar-nos ni els pets, sembla una gesta del tot heroïca. Jo sempre he pensat que una parella és una aposta personal que un fa i que diposita en una altra persona. Quan utilitzo aquesta expressió moltes persones em miren sorpreses, o bé no m'entenen o bé no els agrada la meva expressió. Fins i tot crec que amb la meva parella més d'una vegada em debatut sobre aquest terme tant meu, però francament, el segueixo defensant. En el decurs de la nostra vida personal i sentimental, és molt possible haver de fer més d'una aposta, no sempre a la primera surt bé, o sovint ni a la segona, ni a la tercera... És un risc que cal córrer, i una gran frustració quan te n'adones que has perdut l'aposta. Però aquest és el joc de la vida. L'altra opció és viure la vida amb molta gent al voltant, però sense ningú a qui explicar-li les nostres vivències a cau d'orella.

Totes les opcions són vàlides. Avui però em quedo amb l'opció que van triar tot just un dia com avui de fa 41 anys dues persones, que ja han viscut plegats quasi una vida. Per mi ells van fer una bona aposta l'un per l'altra i l'una per l'altre.

Ara ho tenim clar: vivim una crisi econòmica!

El dia 10 de setembre el President del Govern espanyol va deixar de jugar al gat i a la rata i va definir alguns termes pel seu propi nom. El senyor Rodríguez Zapatero va parlar per fi de crisi econòmica. Si senyor, ara ja ho tenim clar! Nosaltres ja ho teníem clar des de fa mesos, ell també, no ens pensessim pas que no està ben assessorat. La diferència és que molts ja parlavem de crisi i ell no gosava. Està clar, Espanya està en crisi, com ho està la resta d'Europa, com ho estan als Estats Units, i per simpatia, ho està la resta del món. La història de la humanitat és cíclica i els cicles de les crisis econòmiques han existit sempre i m'atreveixo a dir que seguiran existint.

Ara el que toca és allò que diuen d'apretar-se el cinturó, de no malgastar, de ser curosos, d'estalviar... si em permeteu, el que cal ara és dixar-nos estar d'aquelles frases tan poètiques de l'estil: els diners no fan la felicitat, o bé, no tot són els diners, i començar a entendre que en definitiva els diners són el motor d'un país, d'una societat, d'un poble o d'una família.

Admiro moltíssim a un home que em va ensenyar ja fa uns quants anys el valor real que tenen els diners. Se n'han de tenir els necessaris per a viure i ser feliç. Ho aplico des del primer dia que em vaig independitzar dels meus pares, ara fa ja més de quinze anys. Els diners em permeten viure i per aquest motiu al cap de la setmana faig números en més d'una ocasió. Sé que hi ha unes factures que cal pagar, unes comoditats en el dia a dia de la meva família que tenen un preu i en la mesura del possible, un porquet de fang a qui li encanta rebre de tant en tant uns euros d'estalvi.

Si afirmo que la societat en la que vivim tendeix a estirar més el braç que la màniga, segurament no m'equivocaré gaire. Es fa en les economies domèstiques, en les empreses i fins i tot en les administracions públiques. I és clar, al final tot es tradueix en hipoteques sense pagar, reestructuracions de personal, tancament d'empreses, administracions públiques endeutades en excés...

Sí senyor Zapatero, vivim una crisi econòmica! Fins i tot el senyor Montilla es va veure obligat en el seu discurs institucional amb motiu de la Diada a parlar de la situació que viurem els catalans els propers mesos, i potser anys.

Confio en que tindran la capacitat de portar els seus respectius governs cap a unes economies més sanejades, encara que això vulgui dir ser més austers, més responsables, més estalviadors i més bons gestors dels diners públics. Possiblement serà un bon exemple a seguir per a milers de llars del nostre país.

Una data més en el calendari?

Us heu parat a pensar que significa per a molts catalans que viuen a Catalunya el dia 11 de setembre? Maluradament només es tracta d'un dia festiu en el mes de setembre.

Ja fa molt de temps que es parla de la mediatització i el consumisme de moltes festes. Festes que la gran majoria d'elles tenen un significat important. Però on ha anat a parar aquest significat? L'11 de setembre per als catalans ha de suposar molt més que un dia en que el despertador no sona a les sis del matí, en que no cal córrer per arribar a l'hora als llocs i on no cal veure-li la cara al nostre cap.

El dia 11 de setembre pels catalans ha de ser un dia de reflexió, del que ha estat Catalunya, del que és i del que volem que sigui en el futur. I per a mi el més important de tot, ha de ser un dia de reflexió de com van lluitar els nostres avantpassats catalans, de com ho han fet les generacions prèvies a la nostra, de com ho afrontem nosaltres i de com volem que ho afrontin els nostres fills. I és que aquesta necessitat de reflexió, si volem seguir la petjada que els nostres avantpassats van deixar (i penso que estem en l'obligació de seguir-la), hem d'ensenyar-la als nostres fils i filles. Per a ells, l'11 de setembre no ha de ser només un dia en el que poden estar acompanyats dels pares perquè aquests no treballen, poden perfectament resseguir la història del nostre país per anar entenent amb els anys per tot el que els catalans hem passat i continuem passant. La memòria històrica, aquest terme també tant de moda avui en dia, és una assignatura a la que no li podem donar l'esquena. Ja fa uns quants anys a la televisió un drac de color rosa ens ensenyava a través de dibuixos la història de Catalunya. M'agrada quan el meu fill gran em demana que li posi aquesta cinta de video, i estic esperant amb il.lusió quan comenci a llegir per repassar plegats, com si d'un conte es tractés, molts dels capítols històrics del nostre país.

No caiguem en el passotisme, en l'individualisme i el conformisme. Fem d'aquest 11 de setembre i dels molts altres que celebrarem, una Diada de reflexió i d'estima per Catalunya.

Bona diada per a tots.

I ARA QUÈ?

Després de les vacances tot torna de manera paulatina a la normalitat. Bé, no tot segueix el mateix ritme. Sovint en menys de trenta minuts ens trobem immersos en un ritme igual o més trepidant que el que portavem abans d'agafar la maleta i sortir disparats de vacances.

No ho negaré, m'agraden les vacances, i molt! Deixar el rellotge i no estar pendent més que dels instints purament biològics és fantàstic. Però si haig de ser sincera, tornar a la feina no em provoca cap tipus d'angoixa, estrés o mal rotllo. Em considero una persona pencaire i tinc molt clar que és un tràmit pel qual haig de passar diàriament per tal de poder tirar endavant una vida dignament.

A més, fa temps que vaig descobrir que les vacances ens han de servir per prendre forces suficients per mantenir una actitud positiva durant els 365 dies que ens tornen a separar del període de descans, generalment estiuenc.

El meu darrer dia a la illa de Menorca em preguntava, i ara què?

La resposta és ben senzilla, treballar per viure, i en petites dosis, viure per treballar!

M'estreno

Avui m'estreno en aquest món dels blocs. Estic encara acabant d'entendre si es tracta de la versió moderna d'aquells petits llibrets que ens regalava la tieta Quima pel nostre aniversari i que portava en daurat les lletres de "El meu diari". Sigui com sigui, ho provaré durant una temporada. Serà una manera divertida d'entrellaçar l'ús de les noves tecnologies i un sistema de comunicació que de ben petita m'ha entusiasmat, l'escriptura.

El format del bloc encara està per perfilar. Suposo que en els propers dies quedarà molt més complet.