Dijous, 26 de setembre de 2013
Despullar l'ànima ...
Ella havia llegit al diccionari que quan ens despullem ens desfem d'allò que ens cobreix el cos, especialmente els vestits. L'acció de despullar-nos, la repetim al cap del dia uns quants cops i no sempre pels mateixos motius: quan entrem a la dutxa, i ens observem el cos al mirall fent la corresponent autocrítica, en funció de si ens hem llevat amb el peu dret o amb l'esquerre; quan acabem la classe d'aiguagym, i la noia que mai ens saluda es queda observant fixament els nostres pits amb els mugrons ben eixerits fruit de la temperatura gelada de la piscina; quan anem al ginecòleg i ens retira d'una revolada aquella fina bata blava de paper, i palpa científicament el nostre cos i ens fa pujar aquella mena d'esgarrifança des dels peus fins a la punta dels cabells; quan a la platja, sortim de l'aigua en el moment en que una onada traïdora ens pica fort a l'esquena i la part de dalt del biquini s'obre i deixa a la vista de tothom els nostres pits, i pensem que a l'arribar a casa el tirarem a les escombraries perquè la tanca porta temps sense ajustar bé i fa de les seves en el moment més inoportú; quan sentim aquella necessitat fascinant d'estimar i sentir-nos estimats i ens desempallaguem de tota la roba o deixem que ens la treguin, per gaudir del plaer del cos, ...
Però ella sabia molt bé que el diccionari afegia que ens podem despullar per desprendre'ns voluntàriament d'alguna cosa. Feia ja molts mesos, que setmanalment es despullava davant d'un desconegut. Els inicis no van ser gens senzills. Volia controlar la situació i triava en cada moment de què es desprenia i com se'n desprenia: podríem dir que era un striptease controlat, apamat i mesurat al mil·límetre. Fet i fet, a aquell home no el coneixia de res. Es van mesurar les forces mútuament, o si més no, això li va semblar a ella. Finalment, es va convèncer i acceptar que si es despullava sincerament davant seu, potser se sentiria més alleugerida. I així es van anar succeint les trobades entre els dos. Cada cop ell li facilitava més el moment oportú per desprendre's del que duia a sobre, i ella trobava encertades les pistes que ell li anava facilitant, la feia sentir cada cop menys incòmode, més aclimatada a la situació, com si allò que els unia setmana rere setmana, fos d'allò més natural.
Els mesos varen començar a passar i el que va néixer com un "provem-ho", va esdevenir una relació habitual en la vida d'ella. Era conscient que no duraria per sempre, de fet, pensava en més d'una ocasió quina havia de ser la data de caducitat, però ell no tenia pressa per acabar-la i ella se sentia satisfeta del resultat que n'obtenia. En cap moment va ser necessari establir normes, les seves personalitats i els rols que tots dos assumien, les feien possible de forma implícita: sinceritat, paciència, flexibilitat, valentia, professionalitat, empatia, ... Mai abans havia estat tan nua sense sentir-se nua. No sentia cap pudor per descobrir-se tal i com era: sense res que la cobrís. Aquells tresors d'ella, tan gelosament guardats en petits espais del seu pensament, van ser curosament descoberts i tocats per ell. Ell li anotava allò que la sacsejava per dins i ella verbalitzava els seus sentiments i emocions, aconseguint el més important de tot: escoltar-los, reconduir-los, aprofitar-los o deixar-los anar per sempre més.
Va prendre consciència que havia aprés a despullar la seva ànima.
Dimarts, 24 de setembre de 2013
La cita
Tenia temps per a una dutxa ràpida, s'havia d'arreglar i arribar al restaurant a l'hora prevista. Tot i ser ja a mitjans d'octubre, conservava encara la pell força morena, per això va triar per a aquella ocasió, un vestit negre llis i de tirants. Bé per això, i perquè sabia del cert que era un dels vestits preferits d'ell. Abans d'agafar les claus de casa i el mòbil, es va posar una jaqueta de punt i un delicat mocador de seda blanc, amb petits detalls platejats. Va ser puntual ... ell també. Tenien reservada la taula que donava al passeig. Ni massa discreta ni massa tafanera: el punt just per preservar una certa intimitat i sentir certa companyia al mateix temps. La conversa durant el sopar va ser entretinguda, amena, interessant, divertida, el temps els va passar ben ràpid. A l'hora de pagar el compte, van protagonitzar l'estira i arronsa habitual en ells.
A fora els esperava una nit serena, amb molts estels i una lluna creixent que convidava a fer un tomb. Amb les mans entrellaçades, les petjades acompassades i unes rialles plenes de complicitat, varen arribar a la porta de l'hotel París. Curiosament, cap dels dos havia estat mai a la ciutat francesa de la llum i l'amor, però no van dubtar, ja fa molt de temps, a fixar aquest espai com l'escollit per a les seves trobades.
L'habitació era força senzilla, però amb tots els detalls necessaris per a sentir-se molt còmode. L'ampolla de cava estava dins la glaçonera i es van servir una copa mentre es desfeien de les sabates.
Ben aviat, les sabates van quedar tapades per la resta de la seva roba, que mica a mica va anar lliscant per terra. No tenien pressa, no els esperava ningú, per això es van estimar amb tranquil.litat, acomplint els desitjos del moment, aquells que es van despertant a mesura que sents la pell de l'amant, la seva olor, el seu tacte, el seu gust, la seva escalfor i els seus moviments.
Quan la seva respiració va tornar a ser pausada, ella va recórrer amb els seus dits les pigues d'ell, com si dibuixés carreteres i ell li va acaronar les galtes. Abans de tancar els ulls per caure rendits en un
agradable son, es van mirar als ulls i amb un somriu es van dir suament: T'estimo!
Dimarts, 11 de juny de 2013
La dona de la finestra
Hi ha una dona a la finestra. Comença a menjar una poma. Fa calor i té set. Confia en que la fruita la refrescarà. Li arriben les veus que sonen a través d'una ràdio. És un locutor que explica les últimes notícies. Més del mateix. Crisi i més crisi i tots els seus efectes inherents. La dona que mira per la finestra no és entesa en economia ni en política, però això no la deixa exempta de tenir la seva pròpia opinió.
Aprofitarà cada mossegada de la poma per endreçar els seus pensaments. Últimament són molts i diversos. La crisi ocupa un espai en les seves cabòries. Seria un gest irresponsable, propi de polítics que ja han passat a la història, intentar obviar que tothom forma part d'aquesta crisi. D'una manera o altra també l'afecta. És una ombra que planeja damunt de les famílies, amenaçadora i en els millors dels casos, avisa que ja res tornarà a ser igual i que els temps estan canviant i cal adaptar-s'hi.
La dona de la finestra comença a notar els efectes saciants de la poma. Els seus pensaments però segueixen esperant a ser col.locats en el lloc oportú. Fa temps que sap que ha tocat amb la punta dels seus dits el seu propi fons i sap que ara només li cal fer el camí de tornada, amb tranquil.litat i serenor.
La dona de la finestra mira la mar. Somriu. Li queden només un parell de mossegades per acabar la poma. La mar li dóna aquella energia que el temps s'ha encarregat d'anar-li prenent. El so de les onades, la barreja de colors blaus, verds i grisos de l'aigua, el vol de les gavines, el lliscar pausat de les barques, el marc incomparable de la seva estimada vila llançanenca, són una injecció de vitalitat per seguir endavant. Ha fet una llista de tot el que vol fer en els propers mesos. Una tremolor d'adrenalina li corre pel cos només de recordar-la: és massa llarga, massa agoserada ... està convençuda que no podrà fer-ho tot, però tampoc li preocupa, l'important és tenir projectes per tirar endavant.
La dona de la finestra mira el poc que resta ja de la poma. L'ha escurada bé. Només queda el cor. El cor ... impossible endreçar cap pensament sense tenir en compte el que li diu el cor. Estima i se sent estimada. Es preocupa pels seus i sap que els seus es preocupen per ella. No passa per alt que ha de guarir encara alguna ferida recent que li ha deixat empremta. No és el mateix mal el que li pot fer qualsevol persona que el que li pot fer qui més s'estima. Sent la necessitat de seguir confiant en les persones perquè creu que és un principi bàsic en la relació entre els individus.
La dona de la finestra sent la besada suau de la tramuntana. Tanca el seu jo amb cura de no tornar a desendreçar cap dels seus pensaments. Com diu l'anunci: s'ha aturat per continuar. La poma, la mar i el vent l'han ajudat. Ara tanca la finestra, amb la certesa que sempre que en tanca una després n'obrirà una altra, i una altra i una altra, i així successivament. Sempre que ella ho vulgui podrà ser la dona de la finestra.
Dilluns, 11 de març de 2013
Seguint les meves petjades
Les petjades són un tret de la nostra personalitat. Les fem en qualsevol de les superfícies que trepitgem, malgrat que en alguns llocs queden més evidents que en d'altres. Les petjades indiquen el rumb que seguim i aquest, evidentment, pot seguir moltes direccions. Les nostres petjades són més segures quan seguim un camí que ens és conegut. Però a vegades la vida ens fa seguir nous camins, nous rumbs i aquests ens són del tot nous i imprevisibles. Aleshores, què els passa a les nostres petjades? És possible que durant un temps no les reconeguem ni nosaltres mateixos, però sense cap mena de dubte, segueixen sent les nostres petjades, aquelles que mostren un tret de la nostra personalitat. Ara venen temps en que em costarà reconèixer les meves petjades, però estic convençuda que em mostraran un nou camí a seguir.
Dilluns, 7 de maig de 2013
La plaça
Prop de casa hi ha una plaça on el temps s'atura per conversar, badar, tafanejar, saltar esglaons de dos en dos, agafar forces o refrescar la gola seca, ... Prop de casa hi ha una plaça que es deixa immortalitzar per pintors, que acull als d'aqui i als d'allà, que és testimoni de promeses i trencaments, de plors i rialles, ... Prop de casa hi ha una plaça que es deixa mullar per la pluja, s'enlluerna amb el sol del mes de juliol i deixa passar la tramuntana bufant fort entre façanes i porticons, ... Prop de casa hi ha una plaça que es mostra ferma amb les tradicions i es diverteix amb les festes, ... Prop de casa hi ha una plaça que es deleix amb l'olor de pa recent fet i pastissos de mil gustos i textures diferents, ... Prop de casa hi ha una plaça que ja ens la sentim nostra, molt nostra, i és a prop de casa ...
Dimecres, 21 de març de 2012
Trencar el silenci
Quan som criatures ens ensenyen la importància del silenci: a l'escola quan el mestre explica la lliçó, a la consulta de la pediatra mentre esperem, quan parla una persona gran, al cinema, quan fan el programa preferit de l'avi, quan es l'hora d'anar a dormir, quan cal mantenir un secret, ...
No ens n'adonem, però el silenci creix inherent a nosaltres, el tenim ben guardat en un pot de vidre, protegint-lo de qualsevol amenaça i amb la por de no trencar-lo en cap moment.
I d'aquesta manera, el silenci individual, el de totes les persones que formem aquesta societat, se suma per esdevenir un silenci col.lectiu, que gaudeix de la fidelitat de tothom i no pateix per ser vulnerat ni trencat.
Del silenci individual, del silenci de molts i del silenci de tothom, se n'aprofiten aquelles persones i col.lectius que són coneixedors de l'esforç que suposa trencar el silenci, i se senten còmodes podent fer la seva sense més, assetjant, maltractant, prenent decisions nefastes per a un país, aprofitant-se dels més indefensos, mentint a les xarxes socials, matant, calumniant, torturant, ...
Hi ha però qui ja ha pres decisions valentes: ho ha fet la societat Islandesa en contra del sistema polític i econòmic del seu país, ho fan les víctimes de la violència de gènere i també de tot tipus d'assetjaments, ho fan els professionals que veuen amenaçat el valor dels seus oficis, ho fan familiars i amics de víctimes del terrorisme, ...
Està clar que quan és necessari, cal trencar el silenci, amb serenor, amb valentia, amb humilitat, amb contundència i demostrant que amb aquest gest es diu prou a uns fets que afecten a un individu o a molts.
Queda molt de camí fins arribar a la normalitat, fins a saber valorar quan toca realment trencar el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada