Dijous, 20 d'octubre de 2013
El millor a la capsa i el pitjor ... el temps dirà
Avui torno a obrir la capsa de sabates. No és una qualsevol. És aquella que el pare va tenir a sobre les cames a les poques hores de néixer jo, mentre esperava trist i ressignat en una clínica de Barcelona, el resultat d'una operació que faria que visqués o que morís. Tornar la capsa a casa sense la filla morta a dins, va ser sens dubte un gran motiu de felicitat. Però també el va fer conscient que en aquella capsa de sabates hi posaríem plegats un munt de moments, sensacions i sentiments de tot tipus, bons i dolents, millors i pitjors.
Aquest cop però, vull que sigui diferent. A la capsa només hi vull guardar moments, sensacions i sentiments bons que he tingut en aquests darrers dos anys i de manera molt especial, aquests darrers mesos. Aquests que em porten a confiar en les persones que m'estimo, el Jordi, els meus fills, la meva família, el meus amics, molts dels meus companys de feina, ... cadascú en la mesura de les seves possibilitats i del lloc que ocupen en la nostra relació han donat molt més del que han pogut per fer-me sentir bé i per trencar aquell tòpic de la societat egoista i individualista.
Vull guardar en aquesta capsa les paraules que han omplert un munt de converses on s'ha barrejat la tristor, la impotència, la veritat, la indignació o la recerca del que és just.
Pel que fa als moments, sensacions i sentiments dolents, els deixarem a disposició del temps, que s'ocupa de posar a totes les coses i a tothom en el seu lloc.
Dimarts, 11 d'octubre de 2011
... Montardo ...
... fa un temps em vas comentar que t'agradaria tornar a pujar el Montardo com ho varem fer fa més de vint anys. Sí! varem dir convençuts, pot ser una bonica aventura! Ara ja no serà possible que el fem junts, i em sap tan de greu. Però saps?... penso que ara no tinc excusa i el tornaré a pujar, i en fer-ho recordaré aquella experiència nostra de fa més de 20 anys. Ho faré pels dos, amb la teva i la meva energia. Gràcies per aquell Montardo, per la remullada involuntària al llac, per tantes i tantes estones de riure, per aquells matins de pujades interminables amb bici, ... Gràcies per tot el que hem compartit!
Dissabte, 28 de maig de 2011
Davant i darrere d'un micròfon
Fa més de 20 anys que vaig posar-me per primer cop davant d'un micròfon. Ho vaig fer de forma accidental, quan havia començat un curs per aprendre a ballar sardanes. No tenia ni 13 anys. No es tractava de tenir bona veu, ni de ser creatiu, es tractava de llegir bé. En Josep en va ser el responsable, i penso que mai li ho podré agrair prou. La ràdio ha estat el fil conductor de pràcticament tota la meva vida. Molts dels fets més importants que he viscut han passat al voltant d'aquest mitjà de comunicació. Del Josep en destacaria moltes coses, però crec que em quedo amb una per sobre de les altres: la seva amistat. No ha estat obstacle ni la diferència d'edat, ni la manera de pensar, ni les ideologies, ni el tarannà ... res. Al llarg d'aquests 20 anys, hi ha hagut temporades que ens hem vist molt sovint i d'altres que no tant, però agafar el telèfon i parlar-nos novament, ha estat sempre senzill i amb la sensació que enganxes una conversa que vas deixar a l'aire fa mesos. No hem estat d'acord amb moltes coses però sempre ens hem respectat l'un a l'altre. No ens hem confesat alguns dels episodis que han marcat les nostres vides, però hem gaudit compartint-ne molts d'altres. Tampoc hem necessitat caure'ls bé a les nostres parelles, familiars o coneguts per seguir mantenint el nostre vincle. Del món de la ràdio, poc vaig aprendre del Josep, més aviat diria que aleshores en varem aprendre junts. Més endavant, ell es va sentir orgullós al participar de projectes meus en els que si hi havia un aprenentatge i una professionalització radiofònics. Dilluns vaig a fer-li una visita, ha estat malalt últimament i tinc ganes de parlar-hi una estona. Segur que recordarem velles històries. Segur que serà inevitable emocionar-nos. Segur que seguirem sent bons amics ... davant i darrera d'un micròfon.
Dilluns, 6 de setembre de 2010
Nit
Abans de marxar de casa els pares, era incapaç de sentir el despertador als matins. D'ençà uns anys, que gairebé sento el vol d'una mosca mentre dormo. Aquesta sensibilitat per els sons nocturns, té com la majoria de coses, la part positiva i la part negativa. L'altre dia, sense anar més lluny, em vaig despertar neguitosa perquè vaig sentir el crit d'una dona que li deia a alguna altra persona que la deixés estar i que no li fes mal. El primer instint va ser el d'aixecar-me i sortir a la terrassa a veure d'on venia aquella súplica. El segon instint va ser adonar-me que la persiana estava semi tancada i que en aixecar-la faria un soroll no apropiat per a aquella situació. Així és que em vaig asseure a una punta del llit i vaig esperar a veure si escoltava cap més crit.
No va ser així. Només em va arribar el so d'unes portes de cotxe que es tancaven i l'arrencada brusca d'un motor. Després res més. Silenci. Vaig tornar a estirar-me. M'acompanyava la respiració pausada dels de casa. Mentre no tornava a agafar el son vaig pensar en la nit i tot el que l'envolta. Segueix tenint aquell "no sé què" de misteriosa i enigmàtica. La nit fa aflorar el nostre sentiment més nostàlgic, ens permet reflexionar sobre un munt de temes, ens enlluerna amb el seu paisatge estelat únic, ... Els millors i els pitjors somnis se'ns mostren gairebé reals durant la nit i les espurnes de la lluna amb les seves tonalitats platejades ens ofereixen el nostre aire més sofisticat.
La nit acull la gresca i el treball, les trucades nocturnes a les emissores de ràdio i alguns dels espais televisius menys valorats de la programació. La nit abriga als amants amb el xiuxiueig de les seves dolces paraules dites a cau d'orella. La nit escolta el plor de l'amor no correspost i el dol de la solitud. La nit ofereix amagatall a aquells actes més foscos i impregnats de maldat. La nit fa bufar aquella brisa que mou les cortines i que ens dóna o ens treu el nostre propi alè.
Em costava mantenir els ulls oberts. Estava clar que era el moment de rendir-se al son més profund. Iniciava la respiració pausada ... bona nit!
Dilluns, 30 d'agost de 2010
Petxines
Una prescripció mèdica m'ha portat aquestes vacances a caminar cada dia durant una hora, per la vora de la mar, obligant-me a fer força i equilibri per moure'm per la sorra i remullant-me constantment per l'aigua freda. La companyia alguns dies del Xavi ha comportat una altra obligació al passeig matinal, recollir petxines per a fer collarets. Ha estat una activitat paral.lela que ens ha permés xerrar de forces coses i comparar la bellesa i la raresa d'aquests fruits de la mar.
Les petxines ens han fet mirar a la mar, a la sorra, a la brutícia que l'espècie humana aboquem de forma incontrolada en aquests espais naturals, a tenir relació amb els pescadors, a comprovar que molta més gent aposta per les caminades matinals a la vora de la mar i que moltes d'altres també s'ajupen a recollir petxines de mil i un color.
Els dies que no sortia amb companyia, m'obligava a mirar amb fermesa la mar. Aquest horitzó seu que no té fi, la gamma de blaus que ofereix a primera hora del matí, la calma o el neguit de les seves onades que mostren clarament si la nit ha estat moguda o no. La mar t'acull amb serenor però al mateix temps no et permet baixar la guàrdia, com la vida mateixa. Mirar la mar i pensar, és pràcticament un sol gest. Pensar i somriure, pensar i emocionar-se, pensar i atabalar-se, pensar i neguitejar-se, pensar i il.lusionar-se, pensar i plorar, pensar i espantar-se, pensar i estimar ... quantes sensacions en una mirada i en un pensament. Sovint el ritme de vida no et permet aturar-te a fer aquest exercici. La saviesa del mar t'hi obliga, a la força!
El que portem d'aquest 2010 el recordaré com l'any de les pèrdues: algunes inesperades i d'altres previsibles. De totes elles n'he parlat amb la mar amb la meva mirada. Del que penso de cadascuna d'elles ho he explicat a les onades. Sé que la mar mantindrà la seva discreció i això em recomforta. M'he deixat acaronar per el seu moviment constant i m'ha agradat. M'he deixat renyar per seguir sent incapaç de mostrar els propis sentiments, tal i com ho fa la mar amb la seva transparència, i ho he entés. La mar seguirà acollint-me un cop i un altre, hermèticament tancada com sóc jo, talment com les petxines.
Dilluns, 11 de març de 2010
El passat sempre torna
El passat sempre torna. Ara però, amenaçador i amb compte enrere complicat.
El repte: afrontar-lo amb forces.
El que hi ha a un extrem i a l'altra de la passarel.la és ben diferent.
El moment de dubte per la tria és viable, la decisió final, no té alternativa.
El passat sempre torna.
Dissabte, 20 de febrer de 2010
Si ... no ... si ... no!
Sovint et diuen, et fan veure o te n'adones per tu mateixa que hi ha coses que no tens gens clares.
Sovint per prendre algunes decisions cal recórrer als sistemes tradicionals. On no arriba la valentia personal, cal deixar pas a l'atzar.
Cara o creu és potser el mètode més tradicional.
Per a les persones romàntiques, sempre ens queda el sistema de la margarita.
Si ... no ... si ... no ... si ... no ...
Dimecres, 3 de febrer de 2010
Paraules!
En un dia com el d'avui les paraules prenen una dimensió extraordinària.
El més desconcertant és que no sé quines prenen més força, aquelles que ja s'han dit, les que voldries dir o les que només són propietat del teu interior.
Paraules, paraules, paraules ... cercar aquelles que ho facin tot entenedor ... paraules ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada